Trobada de la música de la Moixiganga
La recuperació de la moixiganga es va dur a terme després de trobar una partitura original del ball a l’Arxiu Musical de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú. La partitura, de més de 150 anys d’antiguitat, va ser trobada per na Francesca Roig i Galceran, mentre revisava els arxius.
Segons la mateixa Francesca, el document històric va poder-se conservar gràcies a algun capellà de la parròquia de la Geltrú que segurament va amagar la partitura per tal que no fos destruïda. La melodia de la moixiganga es troba dins una anomenada Llicència d’Orgue. Entre aquestes llicències en forma de quadernet d’organista, la Francesca va trobar-ne un, anomenat Coderno de contradanzas, minuetes i balsas a l’Arxiu de Santa Maria.
Aquestes Llicències eren compilacions que es permetien interpretar als organistes de la vila els dies de festa mes assenyalats. S’anomenaven llicències precisament perquè no agrupaven peces de caire únicament religiós, eren una mena de permís per a tocar música pagana o popular dins l’església. De totes maneres el tipus de peces que s’interpretaven no podia donar lloc a importants disputes entre els col·lectius més conservadors.
Per exemple i concretant en el nostre cas, a més de la moixiganga, aquesta Llibertat d’Orgue, d’unes quaranta pàgines, conté principalment les peces que li donen nom a la compilació (contradanses, minuets i valsos), també inclou alguns boleros, pasapiés, una alemanda, una marxa i una sonata pastoril. Totes aquestes peces són ballables i molt a la moda de l’època en què es data el quadern . Però a més d’aquestes peces a la Llicència hi trobem tres pàgines més on s’inclou la música que actualment coneixem com a popular o tradicional. Aquestes melodies corresponen a nadales, danses de Corpus o Festa Major (Moixiganga o ball de Pastorets) i altres melodies com per exemple rigodons (com a la Foto adjunta es pot veure en el cinquè, sisè i setè pentagrama) o gallardes.
Entre aquestes peces, també hi trobà la partitura de la moixiganga de Vilanova . Aquest quadern sembla haver estat transcrit pel frare Andreu Ripoll que segons sembla va estar molt relacionat amb la parròquia de la Geltrú. El Fra Andreu pertanyia ala comunitat de Carmelites Descalsos que s’establí a Vilanova des de 1735 fins el 1835, any en que fou enclaustrada. Durant aquell període van poder construir el convent i l’Església dels Josepets la qual ara es coneix com l’Hospital de Sant Antoni Abat.
El que no se sap ben be és com va arribar a l’Arxiu la partitura del religiós. Podem enunciar dues hipòtesis: una barreja la possibilitat de que el carmelita fos col·laborador de la Parròquia de la Geltrú cosa que aclariria el perquè el quadern es troba a l’arxiu de dita parròquia. Però també podria ser que després de salvar els documents arran de l’enclaustració de la comunitat en el 1835, els papers de l’eclesiàstic haguessin passat del convent Carmelita a l’Arxiu de la Geltrú. Ambdues parròquies comptaven amb un orgue al segle XIX, per la qual cosa poden ser possibles totes dues hipòtesis, però aquests i tots els orgues de la Vila foren destruïts al 1936 a causa de la Guerra Civil.
La troballa esdevingué a la primera meitat de la dècada dels 80 i al 1985 es va publicar un quadernet amb totes les peces que apareixien a la part posterior de la llicència d’aquell organista, les quals corresponen com he dit a peces de tipus folklòric o popular.
Posada en marxa de la recuperació
En fer-se la publicació en 1985 de la melodia de la moixiganga, aquesta va començar a ser interpretada pel Grup Instrumental de la Geltrú, cosa que va facilitar la seva coneixença. Aproximadament en l’any 1987 una part de la parròquia de la Geltrú es va animar i van intentar recuperar el ball. El Jordi Burcet va ser un dels principals promotors, però no va aconseguir portar a bon terme la empresa ja que no hi havia prou gent que hi volgués participar ni els que ho feien posaven massa interès.
Recuperar una tradició perduda no és pas una tasca senzilla. En primer lloc es necessita una base i unes pautes a seguir per tal de no inventar-se la tradició. En segon lloc era necessària la col·laboració d’un col·lectiu que es comprometés a mantenir-la de nou.
Podríem dir que per una part la dificultat de la tasca recuperadora i per una altra la manca d’ajuda van fer que l’intent fos fallit i de nou ens quedéssim a Vilanova sense moixiganga.
Cap el 1992 es va tornar a intentar organitzar una nova moixiganga vilanovina. També el Jordi Burcet va participar-hi molt activament en el nou intent. Aquest cop, però, la tasca va arribar a bon port i el dia de Rams de l’any 1992 la moixiganga va tornar a sortir desprès de més d’un segle de desaparició.
Composició del guió coreogràfic
La composició del guió coreogràfic es va fer a partir de les moixigangues veïnes del camp de Tarragona (especialment Valls). Així es va adoptar el pas de cartró. La creu que es realitza durant el pas de cartró, es va agafar del guió coreogràfic sitgetà. També es va adquirir el pas de coixinet que procedeix del ball de gitanes de Vilanova.
L’altra part del guió coreogràfic que correspondria a la construcció dels misteris va ser restaurada a partir dels antics passos o misteris de la processó de Setmana Santa que a Vilanova tenia lloc. La construcció d’aquesta mena de passos tingué lloc posteriorment al Concili de Trento en que també es van prohibir les representacions teatrals encara que fossin de caire religiós per tal de prevenir-se la pròpia Església contra heretgies i sobretot per evitar que el poble comencés a organitzar-se per ell mateix i deixés de ser fàcilment manipulable. Amb aquesta prohibició van substituir-se les representacions amb moviment i persones per representacions estàtiques amb figures. Les estàtues que representen Sants, Mares de Déu, etc… no van ésser prohibides i esdevingueren les úniques representacions permeses. D’aquestes normes eclesiàstiques procedeix la tradició de fer processons amb passos que representen esdeveniments bíblics i com a moltes poblacions d’arreu del món cristiá, Vilanova també en posseïa un conjunt.
Malauradament, no se’n conserva cap del passos antics, tan sols van poder-se aconseguir algunes fotografies fetes per Antoni Gelavert de diferents passos. Aquestes fotografies van ser exposades a l’hivern de 1951 però en el moment de la recuperació de la moixiganga no van ser trobades a causa d’un trasllat de pis, segons sembla… Tot i així, Gelavert havia regalat còpies i a partir d’aquestes còpies, principalment pròpies del Sr. Morera i el seu hereu, se’n van fer els dissenys corresponents per a la construcció dels misteris. D’aquesta tasca va fer-se’n càrrec el Sr. Pau Roig.
Institució d’un grup de balladors
Com anteriorment he dit, prèviament a l’any 1992 va fer-se un intent de restauració de la moixiganga que no sortí bé, principalment, a causa de la joventut dels balladors. En vista de l’experiència anterior va procurar-se trobar balladors a activitats de la parròquia que proporcionessin participants joves però no criatures. Principalment va ser una opció proposada als joves que s’acabaven de confirmar. Aquests joves tenien entre 15 i 17 anys, edat en que ja es comença a madurar (relativament…) o si més no, ja es comença a distingir entre compromisos i activitats trivials. A més, majoritàriament, aquests joves perdien el contacte amb la parròquia un cop confirmats i amb la seva incorporació a la moixiganga se’ls oferia una activitat que els permetés mantenir-se en contacte amb la parròquia i això també podia significar mantenir el contacte amb amics.
També es van agrupar amb joves ja confirmats anys enrera, joves del Grup Instrumental i tot aquell qui estès interessat. També es va trobar un grup de adults d’uns 30 que mostrava entusiasme en el tema.
L’antiga moixiganga estava situada en un món masclista, del qual potser encara no ens he alliberat del tot, de manera que no era permesa la participació de la dona en el ball. De qualsevol manera tampoc hi hagués hagut cap dona que hagués gosat intentar-ho ja qui ni tan sols s’ho devien plantejar. Però el que ara ens interessa és que això no va seguir aquesta tònica en el moment de la recuperació ja que des del primer moment es va permetre a la dona formar part del ball de moixiganga, sense cap mena de recel. Donada aquesta llibertat, van ser les dones les principals atretes per aquesta nova moixiganga i les primeres en prestar-se. Fonamentalment, eren els col·lectius joves els que posseïen més participació femenina mentre que els adults del grup eren majoritàriament homes.
Cal afegir que, segons el mateix Xavier Orriols, la nostra va ser una de les viles pioneres en trencar el monopoli masculí en el que respecta a aquest tema. Aquest ha de ser un motiu d’orgull per a aquells qui duren a terme la recuperació ja que van fer un pas (petit però sempre important) cap a la igualtat entre els sexes.
